El ‘crac’ del 29: causes i conseqüències

24 Octubre, 2016

El ‘crac’ del 29: causes i conseqüències


Avui fa 87 anys esclatava la crisi borsària més devastadora de la història: el crac del 29. El famós Divendres Negre tenia lloc un col·lapse financer que es va prolongar el dilluns i el dimarts negres. En menys d’una setmana, la cotització va caure 30.000 milions de dòlars, una xifra deu vegades superior al pressupost públic dels Estats Units, i va precipitar el major enfonsament econòmic de la història del país.

Com va sorgir aquesta crisi i quines lliçons en podem treure?

Les causes

La Primera Guerra Mundial havia situat la potència americana com a gran proveïdor de béns del planeta, la indústria creixia a un ritme extraordinari gràcies a la penetració de les teories de Taylor i Ford, la població tenia accés a molts béns de consum i es va instal·lar amb força la figura del petit estalviador. Eren els feliços anys 20.

Aquest clima de confiança va provocar que molts d’ells compressin accions a Wall Street. Els valors van pujar un 90% fins al 1929, però aquest creixement anava de la mà d’una especulació borsària; tant, que les persones demanaven crèdits per invertir en borsa.

Un any abans es van produir els primers símptomes: el consum no augmentava i les mercaderies produïdes s’acumulaven en sòl nord-americà. El matí del 24 d’octubre de 1929, a Wall Street es van posar a la venda 13 milions de títols que no van trobar comprador. No es van vendre i el pànic es va apoderar dels accionistas.

La reacció

Després del col·lapse, la Reserva Federal va apujar els tipus d’interès, cosa que va provocar la caiguda del crèdit i el tancament de moltes empreses, entre les quals els bancs. A la crisi també van contribuir les mesures proteccionistes i la baixada de preus, que van influir en la caiguda del comerç i la deflació. El 1932, la producció era un 40% menor que la del 1928.

De fet, no va ser fins a la II Guerra Mundial que es van posar les bases de la recuperació. La política intervencionista de Theodor Roosevelt, coneguda com a New Deal, va impulsar l’augment de la despesa pública i va influir en el benestar social de la societat nord-americana, tot i que no seria fins a la dècada dels cinquanta, moment en què els països europeus van recuperar la seva capacitat de producció, que l’economia va assolir nivells anteriors a la crisi.

Què hem après?

El del 29 no ha estat el crac més gran en termes absoluts, però sí el que ha tingut més poder transformador. Quines lliçons en traiem?

  • La capacitat econòmica d’Amèrica i Europa era superior a la demanda. Les empreses repartien beneficis i hi havia un excés de crèdit, però el creixement no era real. Els diners que es podien haver invertit a millorar el teixit productiu es van utilitzar per alimentar una bombolla basada en l’especulació.
  • La crisi va posar de manifest la importància de la política intervencionista de l’Estat en un país com els Estats Units i en moments de crisi econòmiques per protegir la seguretat econòmica i social dels ciutadans.
  • El risc de les polítiques proteccionistes. Els Estats Units van apostar pel proteccionisme com una forma de defensar la producció pròpia davant la competència externa. Això va permetre el desenvolupament de la producció nacional, però va contribuir a l’augment dels preus i va trencar la possibilitat de crear llaços comercials beneficiosos amb altres països veïns.
  • Els preus dels títols borsaris no són exactes. El seu valor de mercat oscil·la sempre per sobre o per sota del seu valor real. Les companyies solen cotitzar per sobre o per sota del seu valor real en els llibres comptables.
  • Molts la van anomenar la crisi de l’“eufòria”. Precisament per això, els experts coincideixen en què és fonamental mantenir costi el que costi la confiança dels inversors i la liquiditat del sistema.

Vols llegir més sobre història i economia? Visita EduCaixa!

Deixa un comentari

La teva dirección de correu no será publicada Els camps necesaris están marcats *