Com es calcula el PIB i altres claus per entendre aquest acrònim

El Producte Interior Brut és un dels termes més esmentats per la premsa i, tanmateix, bona part de la societat desconeix què és i com es mesura aquesta eina fonamental per determinar la riquesa d’un país.

Al llarg de la història han existit nombroses formes de mesurar la riquesa i el poder econòmic d’un país. Una de les tradicionals era la possessió de terra. Fins fa poques dècades, l’expansió territorial d’una nació equivalia a creixement econòmic. Però també ho era el seu accés a recursos naturals valuosos, els acords comercials entre altres potències… i fins i tot el seu nombre d’habitants, especialment per a mà d’obra i l’exèrcit. Tanmateix, en economies cada vegada més complexes, amb indústries plenament desenvolupades i milions d’actors econòmics, es requereixen conceptes més avançats com el del PIB o Producte Interior Brut per mesurar el creixement econòmic d’un país. I resulta que és més senzill del que t’imagines.

Comencem explicant que el PIB és el valor de tot el que genera un país dins les seves fronteres durant un determinat període de temps, siguin béns o serveis. Un cotxe acoblat en una fàbrica, una cafeteria que obre cada matí o una patent registrada per un investigador. Tot això es considera la riquesa d’un país. I diem que es Brut perquè no es comptabilitzen els consums de capital, és a dir, el que costa generar aquests béns o serveis.

Per calcular el PIB existeixen tres fórmules o mètodes.

• Mètode del valor afegit: amb aquest mètode el PIB es calcula sumant el valor afegit que generen tots els béns i serveis en els diferents sectors econòmics. És a dir, sumem la venda de cada bé i servei, però li restem el cost de les primeres matèries i la força de treball que ha costat elaborar-lo. Quan es calcula el PIB d’aquesta forma l’habitual és dividir-lo en diferents sectors econòmics com l’agrícola, el sector dels serveis, la construcció, etcètera.
• Mètode de la despesa: al contrari que amb l’anterior mètode, en què calculàvem el PIB en funció de les vendes dels productes i serveis, en aquest sumem les despeses d’aquestes compres. Aquí es té en compte el consum de les famílies, el consum del Govern, la inversió en nou capital i el resultat de les exportacions netes, sense tenir en compte les importacions.
• Mètode de les rendes: en aquest mètode sumem tots els factors que participen en la producció, com ara les rendes dels assalariats, l’excedent brut d’explotació i els impostos indirectes nets de subvencions.

Un altre concepte que val la pena tenir en compte és el de Producte Nacional Brut que, aquesta vegada sí, inclou el que genera un treballador o empresa espanyola a l’estranger, però resta el que s’ha generat per factors estrangers.

No és senzill seguir el rastre a les fórmules de comptabilitat que han utilitzat les diferents civilitzacions durant la història per analitzar la seva riquesa. Tanmateix, una de les dates candidates ens porta fins a mitjans del segle XVII, en el context de la guerra que en aquell temps mantenien anglesos i holandesos. Llavors va ser l’economista i filòsof William Petty qui va veure la necessitat de conèixer millor la riquesa d’un país en un intent per acabar amb els impostos elevats, a partir de riqueses fictícies o exagerades.

Però el PIB tal com l’entenem avui dia sorgeix per primera vegada a proposta de Simon Kuznets, un economista d’origen rus establert als Estats Units a principis del segle XX que es va preocupar per desenvolupar les bases de l’actual PIB el 1934. Poc més de deu anys després, el 1944, el PIB es convertiria en l’eina fonamental per mesurar la riquesa d’un país després dels Acords de Bretton Woods, que van establir les bases per al comerç i les finances que avui dirigeixen l’economia mundial.

Així que el Producte Interior Brut porta amb nosaltres més de set dècades, un temps en què ha passat a convertir-se en la veritable obsessió de governs i societats, de tal manera que avui, les xifres anuals de creixement del PIB, són gairebé com el quadernet de notes per a un escolar, un barem per saber si ho està fent bé en el seu acompliment o no. Si bé, cada vegada són més les veus que adverteixen d’aquesta obsessió per aquesta xifra macroeconòmica.

El mateix artífex del PIB, Simon Kuznets, va ser també el primer que va deixar clar que calia no confondre creixement econòmic amb benestar social, una dicotomia indiscutible que ja ha començat a posar-se en dubte.

No són poques les veus que argumenten que davant el tremend desafiament que suposa el canvi climàtic, s’imposa la necessitat de començar a calcular un PIB verd. Aquest concepte, relativament nou, suposaria restar a la riquesa d’un país els danys provocats per generar aquesta mateixa riquesa. D’aquesta manera, la contaminació d’aqüífers, la tala d’arbres o la destrucció de biodiversitat frenarien en sec el creixement econòmic.

Un altre indicador que s’ha reivindicat en els últims temps com a alternativa o complement al PIB és l’Índex de Desenvolupament Humà. Aquesta eina estadística creada per l’ONU té en compte tres factors fonamentals en la qualitat de vida de les persones: nivell de vida digne —el PIB per càpita o PIB dividit entre cadascun dels habitants d’un país—, taxa d’alfabetització i qualitat de l’educació i esperança de vida.

Un dels indicadors més controvertits –i curiosos- és el de Felicitat Nacional Bruta, creat el 1973 pel rei de Bhutan per demostrar que en el seu país la qualitat de vida era elevada malgrat les males xifres econòmiques. Benestar psicològic, ús del temps lliure, cultura o diversitat mediambiental són algunes de les variables d’aquest índex, que de moment és més una anècdota que una eina real, per entendre la riquesa i prosperitat de tot un país.