Targetes de crèdit: del paper… a la teva pròpia cara?

30 Abril, 2021

Targetes de crèdit: del paper… a la teva pròpia cara?


Gairebé tots portem diverses targetes a la cartera. El DNI, el carnet de conduir, la targeta del banc, la targeta del transport públic, alguna identificació de la feina o la targeta de descompte d’un local del qual som socis. Pràcticament totes comparteixen elements com el plàstic i incorporen alguna banda magnètica i algun xip. Com ha estat el camí que han recorregut per arribar fins aquí les targetes de crèdit, precursores de totes elles?

Així va ser l'origen de les targetes de crèdit

La història del crèdit mitjançant avals físics, com papers o cartes, és antiga. De fet, es té constància que a la Grècia clàssica ja es feien servir cartes de pagament. Però no va ser fins al 1887 que es va idear un sistema de pagament amb targeta, en una novel·la escrita per Edward Bellamy titulada Looking Backward.

En aquella època, s’estaven establint les bases de la targeta de crèdit. Uns quants anys després, el 1914, Western Union va emetre la primera targeta de crèdit per fidelitzar els seus clients. La idea la van copiar altres grans marques, però va trigar a arribar a la població en general. A més, encara no hi havia estàndards i les targetes, de paper o cartró, només es podien fer servir cadascuna en una empresa concreta.

El naixement de la targeta de crèdit tal com es coneix avui dia té lloc per casualitat i serendipitat, com gairebé tot. En un sopar que va tenir lloc el 1949, els comensals s’havien deixat la cartera. Un cop superada la vergonya que van passar, es va crear la targeta Diners’ Club perquè això no tornés a passar.

Encara que aquest relat s’ha vist de vegades amb escepticisme, el que és segur és que aquesta companyia va ser la primera al món a oferir targetes de crèdit. Actuaven com a intermediaris entre el client i el local i cobraven tres dòlars estatunidencs a l’any, que llavors era una quantitat considerable. Això va fer que durant un temps només es pogués fer servir a Nova York. Però el germen de la idea d’una targeta per a múltiples establiments ja s’estava estenent fora de la ciutat.

L'innovador plàstic i la banda magnètica

El 1958 naixien l’American Express, en forma de targeta de paper, i la Bank AmeriCard (avui VISA), de plàstic, en aquella un material innovador.

El plàstic era, quines èpoques!, un invent meravellós. Barat, fàcil de manejar, durador i lleuger, tenia tots els punts per convertir-se durant més de mig segle en el suport perfecte per a tota mena de targetes. Era el rei.

Ja el 1959, quan l’American Express es va passar al plàstic, va incloure una banda electromagnètica, contribució d’IBM. Feia temps que s’utilitzava en ordinadors com a mètode d’emmagatzematge i es va convertir en un sistema fantàstic per codificar informació. La cinta magnètica es va començar a utilitzar a tot arreu, tant per pagar en comerços com per fitxar a l’oficina.

El xip (circuit integrat) i la digitalització de la targeta

El 1967 apareixia Master Charge, anomenada “la targeta interbancària”, que el 1979 canviaria de nom a MasterCard. En aquella època, tots els fabricants ja utilitzaven el plàstic per a tot. A més, totes les targetes s’aproximaven a la mida actualment estandarditzada. Avui dia, les targetes d’identificació, de conduir o de crèdit, entre altres, són iguals a tot el món.

Pocs anys després, la innovació digital va donar lloc a un invent nou que ràpidament es va incorporar a les targetes. Era el microxip, un circuit integrat que va passar a formar part de les targetes de crèdit. Durant unes dècades es van conèixer com a “targetes intel·ligents” per aquest fet, encara que avui dia ja considerem com a “intel·ligents” una altra mena d’innovacions més avançades.

Adeu al plàstic, a la banda, al xip i... a la targeta

Imparable, la digitalització ha continuat amb la llei de Moore i els telèfons intel·ligents (que moltes persones ja consideren simplement telèfons) ja estan absorbint les competències de les targetes físiques, tot i que aquestes encara segueixen existint. En el cas de CaixaBank, aquesta entitat s’ha convertit en la primera d’Espanya a emetre targetes de materials biodegradables i reciclats. De fet, aquest mateix any el 85 % de les targetes emeses per CaixaBank ja utilitzaran plàstic reciclat i components biodegradables en la seva composició.

Juntament amb aquesta innovació, s’està popularitzant la targeta de crèdit virtual, disponible des d’una aplicació, amb la qual es pot pagar a través de sistemes com RFID, codi BIDI (QR), enllaços, API o sistemes similars. A més, la banca digital mateixa fa que el format físic sigui cada cop més obsolet, ja que permet pagaments a través de l’app equivalents a les transferències bancàries.

L’evolució dels sistemes de pagament sense contacte fa pensar que, en el futur, ni tan sols farà falta un suport físic com el telèfon mòbil o la targeta: n’hi haurà prou amb la identificació facial per pagar. Una tecnologia, la biometria, que CaixaBank ha implantat de manera pionera en caixers automàtics. Pel camí, els xips subcutanis sembla que no han tingut gaire acceptació com a tecnologia de pagament.

.